Fons Hospital General
El naixement d'este centre reservat als dements va estar lligat, segons la tradició, a un sermó del pare Joan Gilabert Jofré en la catedral de València que va convéncer un grup de ciutadans de la necessitat d'esta institució assistencial. Des d'un primer moment va comptar amb el suport dels jurats de la ciutat de València, de la Monarquia i de l'Església, encara que sempre es va mantindre en l'àmbit privat.
L'Hospital General es va crear en 1512. Va rebre este nom com a conseqüència de la reunió d'alguns dels hospitals de la ciutat de València amb la que s'intentava reduir despeses i millorar l'assistència social i sanitària, ja que la que es dispensava no cobria les necessitats.
Es van concentrar en el nou Hospital General, per mitjà d'una sentència arbitral, el de la Mare de Déu dels Innocents i, entre els administrats per la Ciutat, els hospitals de la Reina, d'En Clapers i la leproseria de Sant Llàtzer. Esta última es va mantindre en la seua ubicació primitiva per tal d'evitar contagis, però sota l'administració de l'Hospital General. Van quedar fora de la mateixa, l'Hospital d'En Conill i el d'En Bou, ambdós agregats posteriorment el 3 d'agost de 1847, moment en què també es va incorporar a l'Hospital General l'Hospital de Pobres Estudiants, que va ser fundat per la confraria del mateix nom vinculada a la Universitat en 1540.
La creació del nou i gran centre sanitari va suposar la desaparició d'altres no inicialment immersos en el procés de fusió, però que van veure llanguir les seues funcions sanitàries i els seus recursos. Este va ser el cas de l'Hospital de Sant Llàtzer fundat pel Gremi de Sabaters i el de Sant Vicent Màrtir. Es van mantindre totalment al marge d'este procés d'unificació l'Hospital de Pobres Sacerdots i el dels Beguines.
Tant la Monarquia, com el Papat van recolzar el nou centre des de la seua construcció, encara que no el controlaven, perquè este es trobava regit per quatre administradors d'elecció anual: un canonge triat per sorteig entre els de la catedral o capítol catedralici, dos jurats de la Ciutat, el jurat en cap dels cavallers i el dels ciutadans, i un diputat triat per sorteig entre els de la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats i Innocents, fundadora de l'anterior hospital dels orats.
No obstant este control privat-municipal del centre, que va perviure durant 245 anys, va anar decaient en favor del monarca, que a mitjan segle XVII va introduir la figura del visitador real i a finals del XVIII va establir una Real Junta de Govern en este hospital, corresponent l'administració del mateix a tretze administradors, tres anuals i deu perpetus. Amb el pas del temps va adquirir en paral·lel les denominacions d'Hospital Real i Militar..
Almenys des de mitjans del segle XVIII l'hospital queda vinculat a la docència de la medicina, sent el lloc perfecte per a l'ensenyança d'anatomia, les disseccions i l'estudi de casos pràctics. És per això que des del segle XIX va actuar també com a hospital universitari.
Els grans canvis normatius, administratius i d'organització territorial produïts en la primera meitat del segle XIX van comportar que inicialment l'Hospital passara a estar regit per la Junta Municipal de Beneficència i posteriorment, en 1849, les competències sobre el mateix es traspassaren a la Junta Provincial de Beneficència. Quan es van suprimir les Juntes Provincials en 1868 (pel Decret de 17 de desembre de 1868), les seues atribucions van passar a la Diputació Provincial, que es va fer càrrec del govern i administració de l'Hospital Provincial, anomenat així des de la publicació de la Llei de Beneficència. Situació que s'ha mantingut fins l'any 2002 en el que la seua gestió es transferix a un consorci Diputació de València-Generalitat Valenciana, la qual cosa va suposar la recuperació de la seua denominació com a Consorci Hospital General Universitari de València..
