L'Arxiu de la Diputació de València conserva en el fons Hospital General, secció Plaça de Bous, un cartell de l'any 1877 il·lustrat amb l'esbós que segons Javier Mozas, historiador, expert en temes fallers i membre de l'Associació d’Estudis Fallers (ADEF), «és el més antic que es coneix d'una falla ja que els següents conservats són de 1888». 

 

Tal com assenyala la directora de l'Arxiu, María José Gil, «esta xicoteta joia documental de la història de la festa fallera té una altra particularitat rellevant perquè il·lustra una falla plantada dins de la Plaça de Bous recordant un exemple d'un fet que s'ha perdut i que en el segle XIX formava part de la celebració fallera». 

 

La peça destacada és un cartell de mà (40 x 15 cm) en el que s'anuncia l'exhibició d'una «gran i magnífica» falla els dies 18 i 19 de març de 1877 en la Plaça de Bous de València. L'esbós narra a través de 12 figures i huit àguiles el combat entre les amazones i els etíops en el pont del riu Tritó.

 

Com es pot observar en l'esbós, les falles del segle XIX tenien dos parts. La primera era la base, un prisma quadrangular d'uns dos metres d'alt amb bastidors laterals pintats o dibuixats i que normalment amagaven el combustible —troncs, mobles vells i fustes— per a la cremà. Damunt estava l'escena, composta entre un i tres ninots a grandària natural, generalment amb moviment, amb l'interior de fusta, palla o draps, vestits amb robes velles, i les cares de màscares de cartó o modelades en cera.

 

 

Pel cartell conservat en l'Arxiu provincial es pot saber que l'exhibició de la falla era amenitzada per una banda de música. En concret, el dia 18 de març des de les onze del matí fins a l'una de la vesprada i des de les tres i mitja de la vesprada fins a les sis. 

 

El dia 19, la banda de música continuava amb el seu programa des de les tres i mitja de la vesprada fins després de botar foc a la falla. Eixe mateix dia, el dolçainer d'Alcàsser, Luis Hernández, alternant-se amb la banda de música va interpretar les peces següents: Pasodoble, El Galán part de Norma seguida d'un capritx, Pout pourri de pretérito y presente i Malagueña. 

 

La banda també va interpretar unes peces amb dos dolçaines a duo amb el senyor Hernández. Després de cremar la falla va haver-hi un castell de focs artificials confeccionat pel pirotècnic Ignacio Llopis de Russafa i una gran traca que tancaria la festa. En el mateix cartell es detalla el preu de les localitats i les entrades, advertint-se que si per causa de la pluja o un altre incident se suspengueren les mateixes no hi hauria possibilitat de reclamació.

 

 

Per a entendre l'origen d'estos valuosos fons de documentació gràfica cal remuntar-se a la Real Cèdula de Felip V, expedida a San Ildefonso en 1739, en la que es concedia a l'Hospital General els beneficis de les corregudes de bous. Posteriorment, amb les lleis de Beneficència del segle XIX l'Hospital General va passar a ser administrat per la Diputació, va ser esta la que va passar a gestionar els seus béns i, per tant, la Plaça de Bous i els espectacles que en ella se celebren.

 

L'Hospital provincial va arrendar en subhasta pública la plaça de bous diversos anys durant la segona mitat del segle XIX i fins als primers anys del segle XX perquè es realitzaren en ell festejos fallers, a canvi de cobrar una entrada per a disfrutar de tot el que s'hi programava. 

 

 

Un dels atractius va ser la plantà i cremà d'una falla que, en els casos coneguts, va ser encarregada a destacats escultors com Luis Gilabert Ponce o Mariano Garcia Mas i il·lustradors com Rafael Sanchis Arcís o Carlos Ruano Llopis, entre altres. 

 

Encara que se celebraven corregudes en 1851 i 1852, la inauguració oficial de la plaça de València va ser en 1859. Els arrendataris de la Plaça de Bous de València a finals del XIX celebraven en el seu interior gran varietat de funcions com ara corregudes de bous, jònecs i vaques, funcions de gimnàstica i eqüestres, de prestidigitació i funambulisme, ascensions aerostàtiques, focs artificials, exposició i lluita de feres «i qualsevol altre espectacle propi de l'edifici, que autoritze la llei, no ofenga la moral i siga digne de la importància de la Plaça».

 

D'alguna manera, en l'actualitat s'ha continuat amb esta tradició ja que hui en dia, el públic pot disfrutar en la Plaça de Bous de València d'espectacles de circ, concursos de bandes de música, concerts, etc.

 

 

A diferència dels col·lectius veïnals que s'organitzaven com a comissions falleres per a demanar permís per a plantar una falla i organitzar els festejos, els arrendataris de la Plaça de Bous no van formar comissió fallera, ni van seguir els tràmits burocràtics municipals. Per este motiu, no es conserva cap esbós de les falles plantades durant els anys que es van celebrar excepte l'últim any, 1913, que sí es va enviar a l'Ajuntament per al seu control.

 

Segons consta en els expedients de l'Arxiu provincial, durant l'últim terç del segle XIX i principis del XX, la Plaça de Bous de València era arrendada per empresaris per a presentar en la mateixa l'exhibició d'una foguera, és a dir, una falla.  

 

María José Gil destaca entre els fons «el contracte signat el 25 de gener de 1877 entre l'administrador de l'Hospital provincial de València, Arturo Martín Alemán, i l'empresari Ramón Monzó Pascual a través del qual es va cedir la Plaça de Bous de propietat de l'Hospital perquè este poguera presentar en la mateixa una foguera, vulgarment dita falla, ja que és l'únic cartell i el més antic que es conserva que està il·lustrat amb l'esbós de la falla».  

 

En el contracte s'establia en la clàusula tercera que l'assumpte i l'esbós de la falla havia de ser aprovat prèviament per l'autoritat local.