Quan pensem en els nostres mestres de la música del segle XX, ens ve immediatament al capdavant, el nom de José Iturbi. El pianista, compositor i director d'orquestra valencià, va gaudir des de molt curta edat d'una popularitat sense precedents en el nostre país per a una figura de la música. Ara que es compleixen 120 anys del seu naixement, l'Arxiu de la Diputació de València, dóna a conéixer alguns detalls dels inicis de la seua carrera .

Iturbi va completar els seus estudis en el Conservatori de Música de València en el curs 1909-1910, en els mateixos anys en els quals es donaria a conéixer entre les autoritats en una sèrie de recitals oferits amb motiu de l'Exposició Regional de 1909 i Nacional de 1910.

En aquests anys d'estudi en el Conservatori de València, el jove Iturbi es guanyava la vida tocant en cafeteries i fent classes de piano.

_{Anvers i revers de targeta postal dedicada per José (Pepe, per als amics) Iturbi a les seues alumnes Matilde i Enriqueta Ponce Villagrasa, en vespres de la seua eixida cap a París. (Fons documental de Juan Ponce Parres.)}

Entre les seues alumnes es trobaven les filles de Juan Ponce Parres, empresari i gerent d'una empresa de fabricació de guitarres, per les classes de les quals José Iturbi cobrava 20 pessetes en 1910, i que coneixem gràcies al llegat documental de Juan Ponce.

Aquest llegat documental de Ponce Parres que inclou un valuós patrimoni fotogràfic, bona part del com es troba en l'Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València, retrata la València de principis del segle XX en la qual s'emmarca els inicis de Iturbi. Juan Ponce Parres, per la seua activitat professional i vida social, va recolzar la carrera de José Iturbi en l'estranger, amb detalls que ara coneixem gràcies als documents inèdits revelats pel seu nét Enrique Vicente Santiago Ponce.

_{José Iturbi envoltat dels seus alumnes i alumnes de les classes de piano, abans de la partida cap a Paris. (09/02/1911). En ella es troben les germanes Enriqueta i Matilde Ponce Villagrasa, filles de l'autor de la fotografia D. Juan Ponce Parres. (Fons documental de Juan Ponce Parres.)}

El 21 de maig de 1910, José Iturbi Báguena, quan comptava amb tan sols 14 anys, va sol·licitar una pensió d'estudis a la Diputació de València per a perfeccionar en l'estranger els seus estudis de piano. La Diputació de València que fins llavors reservava les pensions d'estudi a les arts plàstiques: pintura i escultura, accedeix a concedir la pensió d'estudis en l'estranger per a l'any 1911, amb una quantia de 2.000 pessetes, amb obligació per part de José Iturbi “de donar audicions públiques al final d'aquesta pensió i quan la Corporació ho assenyale, els productes de la qual podran destinar-se als Establiments Provincials de Beneficència”, com reflecteix la documentació conservada en l'Arxiu de la Diputació de València.

_{Instància de José Iturbi Báguena sol·licitant una pensió per a perfeccionar en l'estranger els seus estudis musicals. Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València. E.8.2 caixa 17, expedient 4.}

En una carta enviada des de París per José Iturbi al seu benvolgut amic Juan Ponce, qui l’ajudaria a instal·lar-se a París per mitjà del seu delegat comercial en la capital francesa, aquest li posa al corrent de la seua arribada i primers dies com a pensionat. El contingut de la qual es transcriu a continuació:

^{Cuando estuvimos en Madrid, sabe V. que pasamos por esta capital, con el objeto de que me diese el Sr. Malats algunas lecciones antes de ir a París; no pude hacerlo así, por estar este señor gravemente enfermo, hasta el punto de que se marcha a un pueblecillo cercano con el fin de aliviarse, porque de seguir en Madrid temen los médicos un funesto desenlace.}

^{Llegamos a París a las 5 de la madrugada; la peor hora para aquí (y para todas partes) era todavía de noche. Tomamos un carruaje y nos dirigimos a la rue St. André des Arts; como no dimos el número del hotel al cochero, este nos estuvo paseando por dicha calle cerca de media hora hasta que por fin encontramos nuestra casa provisional. Empezamos a llamar y tras largo rato nos abrió el garçón, el pobre hombre en paños menores porque lo hicimos levantar un poco antes de su costumbre. A las nueve y media de la mañana subió el Sr. Yrla, y se nos ofreció (al leer la carta del Sr. Cortés) en todo y nos acompañó a casa el Sr. Povo; este señor muy amable con nosotros. También fuimos a la casa Pathe y nos dijo el Sr. Mille que había recibido una carta del Sr. Cortés en la cual me recomendaba, pero que todos los acompañamientos los hacían con orquesta, pero que si alguna vez se necesitaba algún pianista, figuraba yo en sitio preferido.}

^{Luego de estar dos veces a buscar a Wanda Lankowska y no encontrarle por estar en Londres dando conciertos, fuimos la tercera y esta vez sí se encontraba en su casa. Nos recibió su esposo y estuvimos hablando de la pensión que me dan, diciéndome que era suficiente para vivir pero nada más y que su esposa hace pagar 40 francos por una hora de lección. Luego salió Mme. Wanda y me hizo tocar una obra de la Iberia de Albeniz gustándole mucho más la interpretación que cuando me la oyó en Valencia (peco algo de inmodesto, pero vamos con V. no me fijo porque le trato como de la familia) y me dijo que me dará una lección semanal gratis. ¿Le parece a V. buena profesora? Hace unos días se marchó a hacer una toúrnee por Alemania y no regresará hasta el 17, día en que me toca a mí lección.}

^{El piano que estudio es marca Gaveau; me cuesta 15 francos mensuales; relativamente bueno. Lo he alquilado por recomendación de un señor pianista de aquí. Además me dijo Wanda Lankowska que me dará una tarjeta para que me dejen estudiar en la Casa Pleyel con un piano de cola de concierto. Si en lo sucesivo necesitase algún otro piano le pediría la recomendación que me ofreció V. momentos antes de marchar ¿Recuerda?}

^{Nuevamente le escribiré.}

^{Dé muchos besos de mi parte a mis queridísimas discípulas Matilde y Enriqueta y les dice que estudien mucho, que cuando yo vaya a Valencia tenemos que dar un concierto a tres pianos, ellas dos y yo, y V. reciba un fuerte abrazo de su verdadero amigo que no le olvida (y por lo tanto no es negligente)}

^{Pepe Iturbi.}

_{Targeta de visita de José Iturbi durant la seua estada a París com a pensionat de la Diputació de València: “Pensionné par le Conseil de Valence”}

Després del seu trasllat a París, va necessitar tocar en cafès per a guanyar-se la vida, tal com solia fer en la seua ciutat natal. La prova d'accés al Conservatori de París tampoc va estar exempta de problemes, després de la devolució del comunicat de la data d'audició per un error en el franqueig de la carta. Presentant-se fóra de termini, van accedir a concedir-li una plaça específicament per a ell, doncs les dues places per a alumnes estrangers ja estaven adjudicades, després de sentir-li tocar en audició extraordinària.

En el segon curs de Iturbi en el Conservatori de París, primer any en el qual els estrangers podien optar a premi, va aconseguir aquest guardó. El seu dia a dia a París transcorre entre classes de piano i recitals, alguns dels quals van tenir lloc a Espanya, com el de 1912 a Bilbao, sent contractat per la Societat Filharmònica de Bilbao.

Perllongarà la seua estada a París fins a 1914, quan a l'inici de la I Guerra Mundial, es veu obligat a tornar a la capital del Turia. Però el seu desig de residir a València estava en contraposició amb les seues inquietuds i ambicions musicals. En aquests anys realitzarà concerts memorables com el celebrat en el Teatre Principal de València en 1915, en el qual s'incloïa una tercera part a “dos pianos” amb la seua germana, la també pianista, Amparo Iturbi.

_{Portada (quatre fulles) del programa corresponent al Concert de Iturbi el Dimarts, 19 de gener de 1915 “Matine Moda”, celebrat en el Teatre Principal de València. (Fons documental de Juan Ponce Parres.)}

Comprenent que necessita ampliar els seus horitzons, deixa València per a traslladar-se a Zuric per a treballar, cercant qualsevol oportunitat per a viatjar a Ginebra a fer recitals. Li van proposar la càtedra de virtuosisme en el Conservatori de Ginebra, en la mateixa època en la qual rebia ofertes per a tocar en orquestres com les de Lamoureux i Gaveau, proposant-li instal·lar-se a París i realitzar gires a Europa. Iturbi, després de dubtar entre mantenir la seua càtedra en Ginebra, mantenint un sou fix de professor, o acceptar les ofertes per a impulsar la seua carrera com a concertista, va decidir arriscar i va començar a tocar com a solista en els principals països d'Europa, abans de traslladar-se als Estats Units en 1929 donant-se a conéixer a tot el món, ja com a director d'orquestra, i convertint-se en la figura de fama mundial que avui coneixem.